Amanda Ruiz

Un mariner en busca d’autor

Vaig deixar un home sol al bell mig de l’oceà. De l’oceà Atlàntic. Al principi no m’ho podia treure del cap. Cada nit, tancava els ulls i allà estava, en mig d’aquella massa immensa d’aigua blava i salada. De vegades el veia content, el vent bufava al seu favor i avançava ràpid. Somniava que deixava enrere els seus rivals, i que arribava entre els primers. I allà, a Les Sables d’Olonne la seua dona l’esperava amb les cames tremoloses, entre orgullosa i cansada d’aquell malson. Però altres cops, aquelles vint-i-dos mil milles es convertien en un veritable infern per a l’agosarat mariner que pretenia donar la volta al món sense fer escales, sense rebre cap tipus d’ajuda externa.
Aleshores em venien al cap les velles histories de finals dels seixanta, quan el Sunday Times va proposar un repte molt similar: El Golden Globe Challenge. Segons deien, dels vuit participants solament un va acabar la regata i ho va fer després de tres-cents dotze dies navegant a una “velocitat” mitjana de menys de quatre nusos. Desesperant. Però aquest no podia ser el meu mariner, no li volia cap mal, però no me l’havia imaginat britànic. O potser si? També estava la llegenda de Donald Crowhurst, que quan va descobrir que amb el seu trimarà mai no podria travessar els mars antàrtics, va decidir falsificar els informes de ràdio. Això ja m’agradava més, ho veia més humà. Un mariner inventant navegacions fictícies al sud de l’Atlàntic. Llàstima que no pogués suportar la idea de reconèixer la impostura un cop arribat a terra, i decidís llençar-se a la mar després de set mesos de navegació.
I tanmateix, jo sabia que el meu mariner no podia fer trampes perquè pertanyia a una altra generació, on hi ha controls per satèl·lit que permeten ubicar-te a cada moment. Potser era aquell que en l’edició 96-97 de la Vendée Globe feu mitja volta per rescatar a un company que s’estava enfonsant… Encara que per alguna raó el veia més a prop d’aquell americà que va desaparèixer engolit per les aigües abans de començar la regata. De vegades, fins i tot, el veia arrossegat per una ona gegant, i el seu vaixell buit flotant malgrat tot amb el gènova trencat. També podia haver estat aquell canadenc, el vaixell del qual va aparèixer a la costa de Xile, però sense deixar rastre del seu cos.
Pobre mariner… Per què l’havia d’abocar a un destí irremeiablement tràgic? Calia matar-lo? Podria descriure’l simplement barbut, menjant algues i plàncton un cop acabades les reserves. O heroic, com el basc José Luis Ugarte, que va veure el rostre de la mort en algun punt de l’Antàrtida, però al final se’n va sortir. I amb únic pensament: tornar a sentir el pes de la llibertat i la soledat més extremes.
Al final no vaig saber què fer amb ell, i és per això que vaig acabar per deixar un home sol al bell mig de l’oceà. De l’oceà Atlàntic. Però em sap greu, i des de la meua posició dèspota de narrador omniscient, vull demanar perdó a aquest mariner atrapat en mig d’una regata infinita. Aquest mariner sense història que va estar a punt de ser un personatge.

Estándar
Amanda Ruiz

Venjança

Estava furiosa. De vegades no t’entenc, no m’entens, no ens entenem. Era una barreja de ràbia i dolor, però, com sempre, em sentia més adolorida que enrabiada. Vaig obrir el llum, i allà estava. Es va aturar en sec, en mig de l’habitació, en un intent desesperat de passar desapercebuda. Massa tard, jo ja l’havia vista i no tenia cap intenció de deixar-la escapar. Aquesta vegada no.
Ens vam quedar allà, molt quetes, mirant-nos fixament. Dubte molt que aquell cos fràgil fos capaç de processar alguna cosa, però en cas contrari, estic convençuda que en aquell moment tota la seua miserable vida li estava passant pel davant. Jo en canvi no sabia ben bé com procedir. Havia de fer alguna cosa, i ràpid, o no tornaria a tindre una oportunitat com aquella. Però cap opció no em semblava prou bona i, sobretot, no em veia capaç de dur-la a terme. Ja estava a punt de claudicar quan, de sobte, vaig notar com el mòbil em vibrava a la butxaca. La certesa que aquell missatge no era teu feu reviscolar la ràbia que sentia.
I aleshores ho vaig veure clar. A la merda Gregor Samsa! A la merda les relacions kafkianes! En un moviment ràpid i heroic, vaig agafar una de les sabatilles que en la mudança no t’havies pogut emportar i la vaig aixafar sense pietat.
Extasiada, vaig deixar caure la teua sabatilla. Encara notava el meu cor bategar amb força, però lluny de sentir remordiments, unes ganes incontenibles de riure es van apoderar de mi. No em feia pena aquell coleòpter nauseabund, tampoc no havia mort en va. Per un moment, m’havia fet sentir poderosament indiferent als teus silencis intermitents.

Estándar
Amanda Ruiz

Viquipèdia

1965: obra de teatre escrita per Neil Simon.
1968: pel·lícula protagonitzada per Jack Lemmon i Walter Matthau.
1970: sèrie televisiva, amb Jack Klugman.
2008: àlbum de Gnars Barkley.
2013: vivència nocturna sota els efectes de l’alcohol. En la intimitat grotesca que ofereix una discoteca qualsevol d’una ciutat modesta la nit de cap d’any —decibels, copes, complements decadents— gosen per fi parlar del que hom anomena “nosaltres”. Difícilment despullables en un sentit metafòric, aliens a la música i l’eufòria que els envolta, deixen caure atropelladament la roba i les paraules. “Bon any!” Tothom celebra les coordenades temporals. L’estranya parella, en canvi, brinda per retrobar-se al kilòmetre zero.

Estándar
Amanda Ruiz

Free Walking Tour

Europa de l’est. Hivern. Vi negre en les escales de la catedral, si ets discret, si seus en una cantonada, la policia no et molesta. I pots beure, i deixar el barret al terra. Així que alguna iaia piadosa després de missa em deixa alguns florins. Saben que s’acosta la seua fi i volen assegurar-se el cel. Jo els ajude. No em cal esforçar-me massa per donar-los pena. Fa tan fred… Beneïda i beneita caritat cristiana! Aquesta ha estat la meua vida des que vaig arribar a Budapest. Però fa cosa d’un parell de mesos tot va canviar. Encara malvisc al carrer, però ara bec Unikum, i dorm en un hostal de mala mort. Ni punt de comparació.
Tot va començar un dissabte que no tenia prou calés per comprar vi i estava bastant sobri. Em vaig fixar que, com cada setmana, hi havia grups de turistes que s’agrupaven al voltant d’una mena de guia. Segons l’hora, era en un idioma o en un altre. A les 13h en anglès, a les 14h en francès, a les 15h en castellà. Mai no m’havia adonat que tenien bastant èxit. Clar, eren gratuïts, sols pagaven la voluntat. Com si la voluntat tingués un preu! Guiris rates. El que faltava. Aquests no em donaven ni mig florí. Però hi havia alguna cosa que no quadrava… No em creia que els guies foren voluntaris. O és que finalment no eren tan rates els turistes? No sé, vaig tindre un moment de lucidesa, i vaig decidir seguir-los.
El guia no parava de dir bajanades. Estava convençut que la meitat de coses que explicava eren mentida. Però era un bon orador, i els hi feia broma, i els turistes reien encantats. Al final la passejada va durar unes tres hores. I si que es van deixar ticos, els paios! Jo estava al·lucinant… El pallasso aquell s’havia tret un bon pico per explicar quatre xorrades de l’emperadriu Sissí i el jugador aquell de futbol, un tal Puskás…
Vaig estar tota la setmana donant-li voltes a l’assumpte. Si una cosa tinc ara i tenia aleshores era molt de temps per pensar. I vaig tindre una idea. Una setmana més tard els vaig tornar a seguir, amb discreció, i quan va acabar el tour, vaig començar a caminar darrere del guia. Sóc una persona molt observadora, molt intuïtiva, i les meus sospites es van complir al cent per cent. Voltant per la ciutat, el vaig veure entrar en un bar d’ambient caspós i brut. No vaig gosar entrar dins, però no em calia. Vaig esperar-lo pacientment i al cap d’una estona el vaig veure sortir amb un home prou més jove que ell. Anaven borratxos i anaven parant per fer-se petons a cada cantonada. Finalment van entrar en un portal. Vaig mirar l’hora, jo no tenia cap pressa, però començava a estar sec i no tenia tabac. No van tardar massa, es van acomiadar, i aleshores fou quan el vaig abordar.
No sabia ben bé com aniria, però va funcionar. Es va acollonar de seguida. Em va dir que agafés la cartera, el mòbil, tot el que volgués. Vaig afluixar la navalla. No sóc una persona violenta, però havia d’imposar-me des del principi o tot es llençaria a perdre.
― No vull res de tot això ―vaig dir-li.
― Què vols? ―deia em veu tremolosa. ― Et donaré el que siga.
― I tant que ho faràs… Vull el teu treball.
― Què? Estàs boig! Sóc guia… Treballe per a una agència! És impossible.
― Per mi et pots quedar els diners que et dona l’agència. Jo vull fer els teus tours cada dissabte i quedar-me les propines.
― No saps el que dius, et denunciaré a la policia. Estàs boig!
― I jo li explicaré a la teua dona i als teus fills el que fas dissabte a la nit. Què et sembla?
Ho vaig dir, i vaig apropar un altre cop la navalla al seu coll. Era ara o mai. Va començar a tremolar i a sanglotar. No sé qui feia més pudor a alcohol, si ell o jo. Em feia una mica de pena però coi, aquell treball era una meravella… Vam establir uns acords bàsics de com ho faríem perquè l’agència no s’assabentés de res i vam concloure que dissabte següent començava. Li vaig dir que em donés tot el solt que tingués a la cartera ―tampoc no volia abusar―, i que si volia fer una última copa amb mi. Però quan vaig guardar la navalla per fer recompte dels diners, va sortir corrents. Una llàstima, perquè no era mal paio.
Els inicis no foren tan senzills com havia previst. Els primers dissabtes em costava dissimular la meua embriaguesa. L’altre problema era la vestimenta, però un amic va trobar una jaqueta tipus anorak a un contenidor que estava força bé. Així van anar passant les setmanes, i vaig anar perfeccionant el meu discurs. Vaig inventar una bona història sobre un cafè on anava Thomas Mann a fer tertúlia, i un romanç de l’emperadriu Sissí amb el comte Andrassy que funcionaven de meravella. Quan hi havia molta gent jove, els explicava coses sobre les begudes típiques i sobre els millors bars. Jo crec que es notava que d’això en sabia un munt i ells semblaven contents.
Una nit vaig baixar a la botiga a per una ampolla de vi i em vaig trobar a dos xavals que havien fet el tour amb mi dies abans. Vaig dubtar si havia de saludar-los o no. Al final els vaig dir “hola” i ells em van respondre. Em van mirar amb estranyesa. Jo crec que es van adonar que en realitat sóc un borratxo i que la major part del temps demane almoina. Segur que en arribar a casa li van explicar a tothom. Tant se val. Jo crec que sóc un bon guia.

Estándar
Amanda Ruiz

La pluja daurada

Miquel tanca el llibre. Quin fàstic, nano. Puaghhh. Fins ara no li estava agradant massa. Una escriptura pretensiosa, un protagonista detestable, una triangle amorós que al final sembla més bé un pentàgon. Edats inversemblants per a escenes de pistola i motel… Però això de la pluja daurada ja és massa. Els dos protagonistes en l’habitació 803, després d’haver disparat i matat a un jaguar al zoològic. Són miserables, es traeixen l’un a l’altre i traeixen els altres. Es desitgen, es temen, carden i aleshores és quan Miquel diu ja està, fins ací podríem arribar. Què s’ha cregut el narrador? La protagonista es pixa a sobre de Manuel. I per acabar-ho d’adobar li diu alguna cosa així com “te amo, mi lluvia dorada”. Lamentable. I a Manuel li encanta. Clar que encara no sap que això de la pluja daurada també li ho feia al Gregorio, que per cert s’ha suïcidat en les primeres pàgines del llibre. Un drama. Pàgines abans ja havien cardat a la mateixa habitació, s’havien ficat dits pel cul, aquestes coses. No és el sexe explícit el que li molesta. És tanta cursileria, tanta hipocresia. Miquel n’està fart, però ja queden poques pàgines i arribats en aquest punt seria una llàstima no acabar-se la maleïda novel·la… La qüestió és que Manuel decideix no dutxar-se perquè vol dormir impregnat del pixum de la seua estimada i aleshores arriba la policia i se l’emporten a la presó amb tot aquell ferum. El narrador, que sembla no adonar-se que està ficant nerviós als lectors com el Miquel amb tanta pluja daurada, no pot deixar de recrear-se en el trajecte cap a la comissaria amb la pudor que fa el cotxe, “es como si ella viniese sentada a mi lado.” Però en un moment donat, com si volguera justificar-se en la seua recreació en la maleïda pluja daurada, fa una picada d’ullet a Bukowski, i cita algun vers seu.

Arribats a aquest punt Miquel ja no té cap dubte. Ni pluja, ni Bukowski, ni òsties. En quin moment els escriptors mediocres van començar a flamejar la bandera de “mira com de postmodern sóc, ja veuràs, que m’he llegit tot Bolaño?” #Etcètera. Per si de cas, Miquel decideix acabar-se el llibre. No el salva de la foguera, simbòlica, clar, estem en l’era foucaultiana, o millor encara, postfoucaultiana! Decideix investigar una mica. Això que tant agrada als protagonistes del llibre es diu urolàgnia, i es conegut com pluja daurada perquè segons la mitologia grega és així com Zeus va deixar embarassada a Danae de Perseo.

Que sobre gustos no hi ha res escrit és mentida. I els lectors com el Miquel agraeixen aquesta fal·làcia. Se n’ha escrit i molt, i que així continue. Però no ens enganyem, només alguns privilegiats com els grecs poden fer pixar un déu i crear un mite. Ah, i no un déu qualsevol, sinó Zeus.

Estándar
Amanda Ruiz

Euromed

Es llepava els ulls i sabia a rom. Rom-cola amb molt de gel i poca cola servit per un barman danés en uns gots de marca, barenboing o una cosa així, i de fet en tenien dotze perquè era un regal de la casa museu. Feia gust de festa, d’haver dormit quatre hores i van ficar una pel·li de Woody Allen doblada, què diria Carles si ho sabés, que l’havia vista amb subtítols en castellà, per a sords. Sembles molt interessada− li va preguntar l’home gros i gras amb accent i mirada lasciva−, però el guapo de darrere llegia el Tentaciones i no la mirava. Tampoc no era tan gros ni tan gras ni la mirada tan bruta, però tenia ulls de granota i un vestit jaqueta blau marí. Es mossegava els llavis i s’omplia els ulls de tarongers a partir de Castelló i les orelles de Manel. Què previsible, segur que està escoltant Manel o Antònia Font, i ell, el de les adides blanques, la barbeta perfecta… amb què acompanyava El País? I es preguntava el perquè de la bufanda vermella, el perquè no va beure aigua en arribar a casa tal i com recomana sempre Rosa. Què cabrons! Els diaris els els havien ofert al principi i ella no va arribar a temps. Què cabrons! I el gripau de vestit jaqueta i sense corbata va ratllar la Expansión i l’auxiliar el va renyar, “que el periódico no es suyo, es de todos los pasajeros.” Però no era La Vanguardia? I ella ni això. I el guapo de darrere cada cop més prepotent, recolzat a la finestra, menjava paisatges i gaudia del sol. Ni tan sols havia encertat la filera de seients. I aleshores va decidir fer-se la interessant, i va llepar-se els llavis que reflectien muntanyes, i els ulls de rom, i va treure una Moleskine-Barcelona i començà a descriure el cotxe número sis: el guapo, el gros, la pel·li, Els millor professors europeus, els diaris. I va arribar un punt on no va saber com continuar. Podria haver parlat de la dona de davant que llegia un best-seller, o de les xiques de darrere angoixades per la disfressa de no sé quina festa. I podria dir que l’home-gripau era italià, que ja ho sabia perquè podia escoltar-lo tot el vagó mentre parlava pel mòbil, segurament una Backberry o millor, un i-Phone. A Barcelona també en regalaven, d’i-Phones, però aquell dia ella tampoc no hi era. Tragava saliva i tot era son i rom, un matí de polvo i no de tren, en castellà. Perquè, com dius “polvo” en català? De pols a casa en tenia molta, però això del polvo era ben bé un altra cosa. Aleshores el bufanda es va aixecar i va seure un poc més a prop seu establint contacte visual. Li havia furtat la mirada al senyor gripau, però coi, que bé li queia aquesta. Ella es llepava els estels i la lluna encara fresca de la nit anterior. I en tot aquell intercanvi cada vegada més intens va notar com quelcom es movia a dintre dels pantalons del xic bufanda. O potser noi, de Barcelona. No, té pinta de valencià. I la mirava i després la finestra i es tornaven a mirar, descarats. I semblava que tractava de dir-li alguna cosa i potser per això no va dissimular l’erecció incipient. I ella, monzoniana, va respondre amb altres rius que no eren rom, i ell no li va deixar massa temps per pensar tampoc. A penes deu minuts, i el viatge s’acabaria a Sorolla, quina modernor. El va seguir com en una pel·lícula americana o francesa (en blanc i negre, però recent) fins al lavabo que havia deixat entreobert. Deu minuts foren més que suficients. Li va pujar la falda i baixar les calces amb classe, sense llevar-se la bufanda i amb més dificultat la va alçar i estrènyer fort contra la paret. Ara sí, pols veloç i llavis assedegats. A fora Calatrava anunciava monopolis i corrupcions mentre ells torpement cardaven al lavabo i els va sobrar encara mig minutet.

I aleshores, ella va tancar la Moleskine i deixà de fer-se la interessant i pensà “què pensaria el guapo de la bufanda si sapiguera el que estic pensant?”. I es va llepar els ulls i sabia a rom, rom-cola amb molt de gel i poca cola servit per un barman danés.

Estándar