Pol Camprubí

Durham, 1877

La boirina espessa creava un mar blanquinós als seus peus, impedint que poguessin veure el terra pràcticament.
– Això em recorda aquella vegada a Durham, el 1877, hi havia una boira molt semblant i els cavalls… – Va començar a explicar ell.
– Però tio..! Si tu no havies nascut al segle XIX, ni has estat mai a Durham! – Li va respondre l’altre, tallant-lo empipat i fart ja.
– I què?
– Doncs que això no et pot recordar una situació en què ni existies…
– Irrellevant.
Li encantava tirar-se el rollo, despenjant-se amb anècdotes oníriques. Els que el coneixien ja li seguien el joc o li paraven els peus de cop, si n’estaven massa farts; però quan ho feia davant d’algú que no el conegués gaire, descol•locava completament el personal. I quan no era una anècdota que suposadament havia viscut ell en persona, es tractava de les teories més rebuscades, sempre narrades i comprovades empíricament pel gendre del cosí de la mare d’un amic molt proper del seu tiet. Vaja, informació de primera mà.
– Bah… A prendre pel cul. – Li va etzibar l’altre, abans de deixar-lo allà plantat.

Anuncios
Estándar
Pol Camprubí

Crim d’amor

Després de la seva primera vegada, va pensar que potser ja hauria satisfet el seu cuquet. Ja havia demostrat que es podia cometre un crim, si més no, bastant perfecte i aquesta havia estat sempre la seva motivació. Però al cap d’un temps, i veient la impunitat amb la qual havia pogut cometre el seu crim, va començar a sorgir-li novament una coseta dins seu que li demanava més. Més adrenalina, més experiències, més aventura, més sang. Diuen que quan et tatues el cos, també acabes necessitant noves dosis de tinta a la pell, a ell li devia passar una cosa semblant.
Aquesta vegada, se li va ficar al cap la idea d’un crim passional. Però necessitava passió per a un crim passional, encara que fos fingida. Havia de trobar algú amb qui tenir un petit affaire. Una història d’una nit seria perfecte.
Va començar a sortir de nit, a anar de bars, llocs amb cert encant, a veure si hi coneixia alguna noia adequada per a la tasca. Després d’unes quantes converses amb poca substància amb algunes noies, una nit en va trobar una que li va agradar. De fet, li va agradar una mica massa i tot, tenint en compte per a què la volia, però era la primera que li feia prou cas com per pensar que se la podria endur al llit. Era important endur-se-la al llit.
La noia, efectivament, va deixar-se seduir i van acabar en un racó d’un local una mica més fosc, fent-se petons humits als llavis, a la cara i al coll, i deixant que les seves mans comencessin a fer una primera exploració del cos de l’altre. Més tard, ell la va convèncer per seguir en un lloc més íntim i no li va caldre insistir perquè ella el convidés a casa. Era important que fos a casa d’ella.
Un cop a casa d’ella, van entrar al pis mig ensopegant entre petons i despullant-se mútuament de camí al llit. Ell va vigilar de no tocar res. Quan van ser a l’habitació, i ja la tenia mig despullada, ell li va demanar pel lavabo, i li va dir que ara tornava. No li va costar gaire trobar la cuina per agafar un ganivet. El va agafar amb un drap de cuina i va tornar a entrar a l’habitació amagant-lo darrere l’esquena. “Tinc una sorpresa” li va dir a ella, amb un dolç somriure als llavis que mai hagués pogut delatar les intencions que amagava. Se li va acostar i li va obrir el coll de costat a costat amb un moviment àgil i senzill, sense que ella tingués temps de reaccionar. Va morir ràpid, després de portar-se les mans al coll per intentar aturar l’hemorràgia. Va quedar mig estirada al llit, mentre la sang li regalimava pels pits i deixava una taca vermella als llençols que s’anava fent gran.
Per donar-li veracitat al crim d’amor, va decidir arrancar-li els mugrons, com a la cançó de l’Albert Plà, tot i que va abstenir-se des fer-se una palla sobre el seu cadàver. No creia que el seu ADN hagués de figurar en cap base de dades, però era millor no arriscar-se i l’excitació que sentia no era d’aquesta mena.
Va deixar el ganivet sobre el llit, al costat del cos d’ella, es va vestir meticulosament, assegurant-se de no deixar cap peça oblidada pel pis, i va marxar procurant no coincidir amb cap veí a l’escala.

Estándar
Pol Camprubí

Així, perquè sí

Sempre havia pensat que la clau per al crim perfecte estava en l’aleatorietat d’aquest, en portar-lo a terme a l’atzar, un cop trobada la situació idònia i, sobretot, sense cap mena de motiu. L’absència de planificació i de mòbil, juntament amb la cura de no deixar proves incriminatòries, és clar, havien de fer impossible que qualsevol investigador pogués rastrejar l’assassinat fins a trobar l’assassí.
Un dia, fart de tot i de tothom, va sortir de casa pensant que, si les circumstàncies acompanyaven, era un bon moment. Va escollir una zona lluny del seu barri i de les seves rutes habituals (com si vius a Sants, treballes al centre i te’n vas a Sarrià) i poc transitada de gent, requisit que considerava força indispensable, i s’hi va passejar durant un parell d’hores, observant-ho tot: els racons, el tipus de gent, les rutes escollides més freqüentment per les poques persones que passaven, la il•luminació, els objectes o elements del mobiliari urbà que li poguessin servir per a la seva empresa… Tot, cada possible detall que se li va acudir.
Finalment, va escollir un punt determinat, li va semblar el millor per la poca il•luminació i pel número reduït de passants; es va enfundar els guants, uns guants de cuir comprats en una botiga de segona mà; i va esperar que s’acabés de fer fosc. La visibilitat era bona, i podia advertir si venia algú des de lluny. Al cap d’uns vint minuts d’espera, va detectar un homenet que s’acostava caminant, duia una gavardina llarga de color gris i una cartera de pell a la mà esquerra. Ell va recollir una barra metàl•lica que havia trobat per terra durant la seva passejada i la va amagar dins del seu abric. Feia fred, havia triat un dia fred perquè ni els guants, ni l’abric cridessin el més mínim l’atenció. Quan l’homenet va ser ben a prop seu es va assegurar que no s’acostés ningú més i un cop li va haver passat pel davant, li va donar un cop brutal al clatell amb la barra. L’homenet es va desplomar a terra inconscient i va començar a sagnar abundantment. Per assegurar-se’n, ell va donar-li un segon cop, obrint una segona ferida. Va deixar caure la barra a terra i va marxar caminant, a bon pas, però tranquil, evitant passar per davant de cap oficina bancària o caixer automàtic, per les càmeres.
Durant un mes va llegir la premsa amb atenció cada dia, per seguir les novetats en la investigació del cas. A partir del tercer dia, els diaris ja no en van dir res més de l’homenet mort. A la televisió, va triar els canals més morbosos per seguir-ho, els que més els agrada donar detalls sobre aquest tipus de successos. Enlloc van informar que la policia tingués cap pista sobre l’autor o els motius del crim.
Quan pensava en cometre’l, li havia passat pel cap que un dels possibles handicaps podria ser la mala consciència posterior al crim. Però ara, després de tres mesos, es trobava força tranquil, tot i que sense baixar la guàrdia, revisant la premsa de tant en tant per si hi havia novetats.

Estándar